El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava,mar verda, mar escumenjanta!
L’onada s’adreça,
venint s’ageganta,
avença i s’acosta
callada que espanta.
L’escuma enlluerna,
el sol abrillanta,
l’onada s’esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
Joan Maragall
Publicat dins de cultura, Lectura, literatura, llengua, natura, paraules, poema, poesia
Etiquetat Joan Maragall, Literatura catalana, poesia, poesia catalana
El camp llagrimeja solitari i erm,
sota l’agonia d’aquests cels d’hivern.
Dos riells de gebre solquen el camí;
dues fulles seques van pel ventolí.
Humitats dolroses xopen les arrels;
estremeixen l’aire tremolins crudels.
Un silenci pàl·lid regna en tot indret;
tot és mort: sols viuen les llavors i el fred.
Soledat glaçada, gestos desolats
de les branques nues sobre els cels morats.
Miquel FERRÀ, A mig camí, 1926.
Edna St. Vincent Millay (1892-1950) és una de les grans poetes desconegudes del modernisme americà. El 1912 va tenir gran èxit amb el poema “Renascense”. Marcel Riera, qui ha traduït cent dels poemes a L’amor no ho és tot, assegura que la seva obra és “moderna i genuïna”, i recorda que va ser molt coneguda a la dècada dels 20. A més de ser reconeguda amb el premi Pulitzer el 1923, “era una estrella que venia desenes de milers d’exemplars dels seus llibres” i tenia “una vida heterodoxa i escandalosa, canviant sovint de parelles, que tan aviat eren homes com dones”. Per aquesta raó, a , se l’anomenava “la Byron femenina dels anys 20”. La seva biògrafa la qualificava com “d’herald de la nova dona”.
El llibre més reconegut en vida de “la poetessa que feia ús abundant del sonet anglès” fou Fatal Inteview, de 1932, on es fa palesa la influència de William Shakespeare, de Christina Rossetti i d’Elisabeth Browning.
El seu últim recull, La collita és meva, és de l’any 1954, quatre anys després de la seva mort.
Un dels sonets escollits i traduïts per Marcel Riera a L’amor no ho és tot., (Quaderns crema,2017).
AFTERNOON ON A HILL
I will be the gladdest thing
Under the sun!
I will touch a hundred flowers
And not pick one.
I will look at cliffs and clouds
With quiet eyes,
Watch the wind bow down the grass,
And the grass rise.
And when lights begin to show
Up from the town,
I will mark which must be mine,
And then start down!
LA TARDA EN UN TURÓ
Seré la cosa més alegre
que el sol ha il·luminat!
Palparé les flors a grapades
i no en colliré cap.
Miraré els estimballs i els núvols
amb ulls sense aclucar,
i veuré el vent com vincla l’herba
i l’herba es torna a alçar.
I quan de nou les llums s’encenguin
a la ciutat que sé,
diré quina haurà de ser meva
i després baixaré!
(Traducció de Marcel Riera)
“Millay és fascinant tant pel que diu com per com ho diu. La seva poesia és plena de sofisticació, elegància, sensualitat i mundanitat, i la lectura dels seus poemes resulta sempre seductora i sovint enlluernadora”.
Sebastià Alzamora, Ara
“Edna St. Vincent continua captivant noves generacions de lectors gairebé setanta anys després de la seua mort. Millay va compondre alguns dels sonets més brillants de la tradició literària anglosaxona del segle XX”.
Alfred Mondria, Levante
“Com tothom aleshores, jo volia seguir les passes de l’exquisida Edna St. Vincent Millay, però per desgràcia només tenia un parell de sabates velles. Va aconseguir que la poesia semblés una cosa senzilla que qualsevol podia fer, però naturalment no era així”.
Dorothy Parker
Publicat dins de cultura, Lectura, literatura, llengua, llibres, paraula, poema, poesia, reflexió, Sin categoría, vocabulari
Etiquetat Afternoon on a hill, Christina Rossetti, Edna St. Vincent, Elisabeth Browning, L'amor no ho és tot, Marcel Riera, poesia, Premi Pulitzer, sonet anglès, William Shakespeare
Plou. Llisquen les gotes
pels pètals de les roses.
És primavera, reviu Sant Jordi.
Calidesa en l’aire, somriure dolç.
Plou. Llisquen les nostres mans.
Sensualitat de la pell i del bes.
Foc en el cos i en el cor.
Passió. Amor.
Publicat dins de amor, cultura, paraules, poema, poesia, relacions, Sant Jordi, societat, tradició
Etiquetat amor, enamorament, enamorat, passió, poema Sant Jordi, poesia, Sant Jordi, sensualitat
Sota l’aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre
ni perles, la bellesa no m’importa:
sóc un guerrer de dol que amb negres llances
s’amaga en una escletxa de la roca.
Viatjar és arriscat però a vegades
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen maldestre les onades.
En el mar perillós busco la roca
d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa sense risc la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu la fosca: la seguretat.
Bartomeu Rosselló Pòrcel
Publicat dins de literatura, poesia, Sin categoría
Etiquetat Bartomeu Rosselló Pòrcel, garoina, garota, poesia
moixaines 