Category Archives: Sin categoría

Duet de Gats

El Duetto Buffo Di Due Gatti, el “Duet humorístic de dos gats” és una peça que s’ha atribuït popularment a Gioachino Rossini però que sembla ser una compilació que conté fragments d’Otello (1816) i fou escrita per Robert Lucas de Pearsall, que va utilitzar el pseudònim de G. Berthold.

El “Duet de gats”, per ordre d’aparició, prové d’un extracte de la cabaletta de l’ària Ah, come mai non senticantada per Rodrigo en el segon acte d’Otello, de Rossini; d’un extracte d’un duo entre Otello i Yago del mateix acte i de la Katte-Cavatine del compositor danès Christoph Ernst Friedrich Weyse.

Anuncis

L’arròs blanc

Ben apilotat,  
l’arròs blanc fa plat,  
i pot barrejar-s’hi  
-no és cap disbarat- 
tota llei de salses,  
plàtan, ou ferrat,  
verdures, formatge, 
pollastre trinxat,  
gambes i tonyina  
i el que ve de grat,  
per tal que resulti  
un plat variat,  
que l’arròs ho lliga  
 tot molt ben lligat. 

Miquel Martí i Pol

Handel: Messiah, For unto us a child is born

Cels d’hivern

IMG_7545

El camp llagrimeja solitari i erm,
sota l’agonia d’aquests cels d’hivern.

Dos riells de gebre solquen el camí;
dues fulles seques van pel ventolí.

Humitats dolroses xopen les arrels;
estremeixen l’aire tremolins crudels.

Un silenci pàl·lid regna en tot indret;
tot és mort: sols viuen les llavors i el fred.

Soledat glaçada, gestos desolats
de les branques nues sobre els cels morats.

Miquel FERRÀ, A mig camí, 1926.

El tió

Tió fet per Angelina Casas

Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
la tenim preparat el tió.

L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!

Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: – Caga, tió!

El tió sap que som criatures
i esperant trere’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser, 
barrejat amb torró
a vegades ens caga… carbó!,
com a càstig per al més llaminer.

I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

Joana Raspall

Alice Guy-Blaché, la primera persona directora de cinema

Alice Guy-Blaché (Saint-Mandé, 1873-Mahwah, Nova Jersey, 1968),  històricament va ser la primera directora de cinema , la primera persona a tot el món a exercir aquest ofici i guanyar-s’hi la vida, i la inventora de la ficció cinematogràfica, ja que fou la primera a rodar una pel·lícula, tot i que en molts llibres George Méliès  apareixia com el primer.

També va ser la primera de la història del cinema a tenir estudi propi.  En quasi quatre anys, de l’octubre de 1910 al juny de 1914 va produir 325 pel·lícules de tot tipus de gèneres: històries de fades, fantàstiques, romàntiques, comèdies, temes religiosos, mitològics,… 

Va ser pionera en l’ús del primer sistema de sincronia entre imatge i so (gravacions amb un gramòfon) i una de les primeres productores de pel·lícules en color; la primera que va utilitzar efectes especials, la doble exposició dels negatius, les tècniques del retoc, la càmara lenta i ràpida i el moviment enrere.

*Va filmar més de mil pel·lícules, va fundar diverses productores a França i Estats Units i va lluitar per ser reconeguda internacionalment com a directora, actriu i productora. La història del cinema va esborrar la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit, a persones anònimes, o directament no van ser mencionades, fet que és un greu error històric. 

*Font:Viquipèdia.

 

Che gelida manina, cantada per Gianni Raimondi

Che gelida manina és una ària de La Bohèmede Giacomo Puccini que ens obre el cor igual que Rodolfo, el poeta que viu en un altell de Montmartre, l’obre a la seva veïna Mimi.   Escoltem-la.

Che gelida manina

RODOLFO
(tenendo la mano di Mimì, con
voce piena di emozione)
Che gelida manina!
Se la lasci riscaldar.
Cercar che giova?
Al buio non si trova.
Ma per fortuna
è una notte di luna,
e qui la luna l’abbiamo vicina.

Aspetti, signorina,
le dirò con due parole
chi son, che faccio e come vivo.
Vuole?

Chi son? Sono un poeta.
Che cosa faccio? Scrivo.
E come vivo? Vivo.
In povertà mia lieta
scialo da gran signore
rime ed inni d’amore.
Per sogni, per chimere
e per castelli in aria
l’anima ho milionaria.
Talor dal mio forziere
ruban tutti i gioielli
due ladri: gli occhi belli.
V’entrar con voi pur ora
ed i miei sogni usati
e i bei sogni miei
tosto son dileguar!
Ma il furto non m’accora,
poiché vi ha preso stanza
la dolce speranza!
Or che mi conoscete,
parlate voi. Deh, parlate.
Chi siete?
Via piaccia dir?

Una gran poeta desconeguda: Edna St Vincent Millay

Edna St. Vincent Millay (1892-1950)  és una de les grans poetes desconegudes del modernisme americà. El 1912 va tenir gran èxit amb el poema “Renascense”.  Marcel Riera, qui ha traduït cent dels  poemes  a L’amor no ho és tot, assegura que la seva obra és “moderna i genuïna”, i recorda que va ser molt coneguda a la dècada dels 20. A més de ser reconeguda amb el premi Pulitzer el 1923, “era una estrella que venia desenes de milers d’exemplars dels seus llibres” i tenia “una vida heterodoxa i escandalosa, canviant sovint de parelles, que tan aviat eren homes com dones”.  Per aquesta raó, a , se l’anomenava  “la Byron femenina dels anys 20”. La seva biògrafa la qualificava com “d’herald de la nova dona”.

El llibre més reconegut en vida de “la poetessa que feia ús abundant del sonet anglès” fou Fatal Inteview, de 1932, on es fa palesa la influència de William Shakespeare, de Christina Rossetti i d’Elisabeth Browning.

El seu últim recull, La collita és meva, és de l’any 1954, quatre anys després de la seva mort.

Un dels sonets escollits i traduïts per Marcel Riera a L’amor no ho és tot., (Quaderns crema,2017).

AFTERNOON ON A HILL

I will be the gladdest thing
Under the sun!
I will touch a hundred flowers
And not pick one.
I will look at cliffs and clouds
With quiet eyes,
Watch the wind bow down the grass,
And the grass rise.
And when lights begin to show
Up from the town,
I will mark which must be mine,
And then start down!

LA TARDA EN UN TURÓ
Seré la cosa més alegre
que el sol ha il·luminat!
Palparé les flors a grapades
i no en colliré cap.
Miraré els estimballs i els núvols
amb ulls sense aclucar,
i veuré el vent com vincla l’herba
i l’herba es torna a alçar.
I quan de nou les llums s’encenguin
a la ciutat que sé,
diré quina haurà de ser meva
i després baixaré!

(Traducció de Marcel Riera)

“Millay és fascinant tant pel que diu com per com ho diu. La seva poesia és plena de sofisticació, elegància, sensualitat i mundanitat, i la lectura dels seus poemes resulta sempre seductora i sovint enlluernadora”.
Sebastià Alzamora, Ara

“Edna St. Vincent continua captivant noves generacions de lectors gairebé setanta anys després de la seua mort. Millay va compondre alguns dels sonets més brillants de la tradició literària anglosaxona del segle XX”.
Alfred Mondria, Levante

“Com tothom aleshores, jo volia seguir les passes de l’exquisida Edna St. Vincent Millay, però per desgràcia només tenia un parell de sabates velles. Va aconseguir que la poesia semblés una cosa senzilla que qualsevol podia fer, però naturalment no era així”.
Dorothy Parker

Folias Hespèrion

Herbsttag, vídeopoema

«Herbsttag», de Rainer Maria Rilke from blocsdelletres on Vimeo.