Garota

Sota l’aigua poc fonda de la costa

ancoro la cuirassa. No faig nacre,

ni perles, la bellesa no m’importa:

sóc un guerrer de dol que, amb negres

llances,

s’amaga en una escletxa de la roca.

Viatjar és arriscat a vegades,

em moc amb les espines fent de crossa

i em rebolquen, maldestre, les onades.

En el mar perillós busco la roca

d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura

sóc el meu propi presoner:la prova

de com fracassa, sense risc, la vida.

A fora hi ha la llum i el cant del mar.

Dins meu, la fosca: la seguretat.

Joan Margarit

Si el vols escoltar recitat pel poeta, clica AQUÍ

L’amor que no m’espanta

Lluny de l’amor ferotge de l’origen,
lluny de l’amor que inventa la ment com a refugi,
l’amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l’amor del sol d’hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil.litza.

Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat.

MARGARIT, Joan, Misteriosament feliç. Proa 2008.