Category Archives: persona

A l’Empordà

IMG_9140A l’Empordà és un poema de Maria Perpinyà. La Maria era de Verges. Continua llegint

Vull estar amb tu

Kandins

L’olor del cafè dels matins quan em llevo amb tu.
Els plats del sopar que ningú té el valor de rentar.

I penso en tu a cada moment
des que el sol treu el cap pel Tagamanent
i va il·luminant els somriures de la meva gent.

El parell de mitjons de colors oblidats dins el llit
els veïns del tercer que se’m queixen dels teus crits d’ahir.

I quan em dius que tens pressa però encara tens temps
d’enganxar-te als llençols durant cinc minuts més.
fent el gos, fent l’amor,
espolsant-nos la mandra molt lentament.

I és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars,
ningú podrà fer-me dubtar:
que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu.
Vull estar amb tu, jo vull estar amb tu.

Quan m’enfado i esclates a riure per sota el nas,
quan et dono peixet en els jocs que t’agrada guanyar.

La vida tranquil·la dels dies d’estiu,
les nits a la fresca banyant-nos al riu,
petons i cançons a la platja de Tamariu

I és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars,
ningú podrà fer-me dubtar:
que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu.
Vull estar amb tu, jo vull estar amb tu.

La teva veu comença el dia,
la promesa d’una alegria
que viu entre els teus gestos quotidians.
Em quedaré amb tu per sempre,
a la vora de la primavera
que desplegues generosa a cada pas.

I és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars,
ningú podrà fer-me dubtar:
que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu.
Vull estar amb tu, jo vull estar amb tu.

Porphyra, porpra

Mosaico_San_Vital_Justiniano_detalle_jpgEl color porpra durant segles s’ha relacionat amb l’opulència i el poder. Aquesta relació té un origen.

Fa més de quatre mil anys que el color porpra –porphyra, en grec- ja s’utilitzava per tenyir teles. El producte s’extreia de cargols de mar Continua llegint

L’amor que no m’espanta


Lluny de l’amor ferotge de l’origen,
lluny de l’amor que inventa la ment com a refugi,
l’amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l’amor del sol d’hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil.litza.

Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat.

MARGARIT, Joan, Misteriosament feliç. Proa 2008.

És quan miro que hi veig…

refugiats-nen

Foto feta en una estació fronterera entre Àustria i Alemanya. Fotografia de: Núria Aupí

Aquests dies, a la premsa, a la televisió, a la feina, amb els amics, es parla de les persones que procedents de diferents països viuen un calvari per poder arribar a un país d’Europa que els aculli.

Són persones de carn i ossos, com tu i com jo, que s’arrisquen, que pateixen, que lluiten cada segon per aconseguir rebre un tracte digne, humà.

A tot arreu se’ns mostren imatges esfereïdores de persones desolades, amb rostres greus i expressions de desesperació, com animalons acorralats entre fronteres, que depenen de la generositat i magnificència dels governs totpoderosos. Uns governs d’Europa i d’arreu que, fent ús de pretextos i de pors, es miren la profunditat més egocèntrica del melic o miren a qualsevol altra banda.

Nosaltres, oients, espectadors, ho seguim expectants, impressionats, com si es tractés d’un reportatge vinculat a la Guerra civil espanyola que vam patir el segle passat, i, corpresos, fem oferiments, recollim diners, obrim les nostres portes i el nostre cor.

Amb tot, fins que no es té al davant, no es percep la dimensió del drama.

Fa pocs dies, mirant a l’altra banda del vidre del tren que em portava d’Àustria a Alemanya, vaig veure com uns nois i famílies de regugiats baixaven d’un altre tren. Es percebia inseguretat, tremolor, por, debilitat en els cossos d’aquelles persones. Percepció que contrastava amb la fredor, seguretat, autoritat, de la policia que els ordenava agrupar-se en una fila, posats de dos en dos.

refugiats1

Foto feta en una estació fronterera entre Àustria i Alemanya. Fotografia de: Núria Aupí

Em falten les paraules per explicar la sensació de tristesa, d’indignació, d’impotència, de ràbia que em va envair. Aquestes persones eren afortunades. Havien arribat a Europa i començaven un camí més planer, però els meus ulls no podien apartar-se d’aquells rostres, d’aquells infants de set o vuit anys amb una motxilla d’escola a l’esquena, d’aquell nadó de pocs mesos en braços del seu pare, d’aquells anoracs, mantes, bosses plenes de roba potser matxucada i humida, de petites maletes…, d’aquelles dones exhaustes,…

Van ser pocs minuts. Només hi havia un vidre enmig, però a banda i banda, des de situacions ben diferents, molta tristesa.

Setembre

IMG_0265Poc a poc s’acaba l’estiu més fervorós. La llum del dia és brillant, la de la tarda relaxada i plena de matisos groc-blaus. El capvespre tenyeix de rosats el que seran en poca estona ombres agrisades que cediran a la foscor del vespre i dels estels.

El brogit d’algunes platges, similar al de les abelles excitades en un rusc, s’amoroseix i el so de les onades i el lleu clapoteig de les barques i dels pocs banyistes pren el protagonisme. Continua llegint

Paraules empordaneses

A_picture_is_worth_a_thousand_wordsLa nostra llengua és ben viva, però poc a poc es va empobrint de parlants i de paraules.

La televisió i les noves tecnologies afavoreixen l’ús d’un vocabulari limitat i la desaparició en converses i escrits de moltes paraules i dites populars que eren pròpies de zones, col·lectius i ambients concrets. La nostra parla s’estandaritza i empobreix.

Tot i que la majoria de paraules que ara citaré fa pocs anys eren comuns al Baix Empordà i apareixen al diccionari, molts i moltes joves  que hi viuen ja no en saben el significat. Les coneixeu vosaltres?

Carculla (petxina): La sorra era plena de petxines.

Desfici (intranquil·litat, sentiment exaltat): Amb quin desfici que plorava!

Empassegar (ensopegar): Compte, no empasseguis.

Escotorit (espavilat): Aquesta nena és molt escotorida.

Estarlocat (esbojarrat): Aquest noi és massa estarlocat. Un dia tindrà un ensurt.

Gallofa (anar feixuc): La tia és molt gallofa, abans no es belluga…

Galvana/ catxassa (mandra): Quina galvana/ catxassa que arrossega avui. No farà res de bo.

Manyaga (carícia o dòcil): Aquesta gata és molt manyaga. Li encanta que li faci manyagues.

Rautija (coïssor): Tinc rautija al coll i em fa estossegar (tossir)

Sedasser/trapasser (xafarder): Mira que n’ets de sedasser. Sempre ho vols saber tot.

Segur que en podríeu afegir força més… O no?

ER!… OTI!…CA!… Una pel·lícula de por i cinisme

tongoAvui volia publicar un poema que fa temps que vaig llegir i que és ple d’elements sorneguers relacionats amb el menjar. Continua llegint

Fer-nos grans

intergenerationalCada minut, cada hora, cada dia, cauen més granets de sorra en el nostre rellotge vital. Cada setmana, cada mes, cada any, som una mica més grans. El rellotge no s’atura. Fer-nos grans és natural. Tots volem arribar a vells tot i que ens ho mirem de reüll. Continua llegint