L’Americano

flor-deshojada

Els escrits d’adolescència de Mercè Rodoreda són molt reveladors dels sentiments de tristesa i  de decepció que aquesta experimentà a causa del matrimoni que la seva família va orquestrar amb l’oncle matern i de la incompatibilitat de caràcters que ells dos tenien. Aquests sentiments es van reflectint en tota la seva obra.

Al seu breu llibre Del que hom no pot fugir, Rodoreda hi introdueix elements autobiogràfics camuflats d’aquest oncle-marit que la va fer infeliç: Joan Gurguí, “l’Americano”. L’oncle vingut de l’Argentina el 1921. Un home gasiu, malhumorat, que va fer fonedís el món de felicitat de Mercè Rodoreda. D’aquí que en el conte Paràlisi de Semblava de seda i altres contes, fa dir a un dels seus personatges: “Tots ens aturem de viure als dotze anys”. També l’Eugeni de la novel·la Jardí vora el mar comparteix aquesta opinió: “Només es viu fins als dotze anys. I a mi em sembla que no he crescut”.

Poc després de la mort de l’avi Pere, el 1924, en el seu dietari d’adolescència  Rodoreda descriu el futur marit com un home rude i poc generós: “Quin caràcter més dolent. No sé si ens avindrem. Em fa por el seu geni. Sempre vol anar a  la seva”.

D’aquí que al pare de la protagonista de Del que hom no pot fugir li fa dir: “Si cap dia sobrava a l’hora de dinar el més petit bocí de pa, ell manava de guardar-lo ben embolicat amb el tovalló del qui l’havia deixat”.

Rodoreda tenia setze anys i escrivia:

“Plorar, plorar,  només tinc ganes de plorar que és trista la vida (…) Quan sigui gran tindré la mateixa vida que tinc ara, només amb tristesa; i ell és tant poc bo amb mi.  ¿I això és l’home que m’estima, l’home que diu t’estimo més que a tot lo del món? Mentida! Mentida, això és mentida. Només hi ha de veritat la gran tristesa del viure. Déu meu, que desgraciada sóc! Que de vegades que hi he pensat en morir. Morir ben aviat, morir ben jove, morir amb la recança de pensar que el món és bonic i la vida alegre. Per què has vingut? Per què no et quedaves allà amb la teva gent, el que és de debò el teu país encara que no hi hagis nascut? Per què vingueres a torbar la pau del meu pobre cor tan alegre abans i tristíssim ara? Era tan feliç a llavors, jo, sempre!”*
*Dietaris d’Adolescència, Montserrat Casals. Mercè Rodoreda: Contra la vida, la literatura
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s