És quan miro que hi veig…

refugiats-nen

Foto feta en una estació fronterera entre Àustria i Alemanya. Fotografia de: Núria Aupí

Aquests dies, a la premsa, a la televisió, a la feina, amb els amics, es parla de les persones que procedents de diferents països viuen un calvari per poder arribar a un país d’Europa que els aculli.

Són persones de carn i ossos, com tu i com jo, que s’arrisquen, que pateixen, que lluiten cada segon per aconseguir rebre un tracte digne, humà.

A tot arreu se’ns mostren imatges esfereïdores de persones desolades, amb rostres greus i expressions de desesperació, com animalons acorralats entre fronteres, que depenen de la generositat i magnificència dels governs totpoderosos. Uns governs d’Europa i d’arreu que, fent ús de pretextos i de pors, es miren la profunditat més egocèntrica del melic o miren a qualsevol altra banda.

Nosaltres, oients, espectadors, ho seguim expectants, impressionats, com si es tractés d’un reportatge vinculat a la Guerra civil espanyola que vam patir el segle passat, i, corpresos, fem oferiments, recollim diners, obrim les nostres portes i el nostre cor.

Amb tot, fins que no es té al davant, no es percep la dimensió del drama.

Fa pocs dies, mirant a l’altra banda del vidre del tren que em portava d’Àustria a Alemanya, vaig veure com uns nois i famílies de regugiats baixaven d’un altre tren. Es percebia inseguretat, tremolor, por, debilitat en els cossos d’aquelles persones. Percepció que contrastava amb la fredor, seguretat, autoritat, de la policia que els ordenava agrupar-se en una fila, posats de dos en dos.

refugiats1

Foto feta en una estació fronterera entre Àustria i Alemanya. Fotografia de: Núria Aupí

Em falten les paraules per explicar la sensació de tristesa, d’indignació, d’impotència, de ràbia que em va envair. Aquestes persones eren afortunades. Havien arribat a Europa i començaven un camí més planer, però els meus ulls no podien apartar-se d’aquells rostres, d’aquells infants de set o vuit anys amb una motxilla d’escola a l’esquena, d’aquell nadó de pocs mesos en braços del seu pare, d’aquells anoracs, mantes, bosses plenes de roba potser matxucada i humida, de petites maletes…, d’aquelles dones exhaustes,…

Van ser pocs minuts. Només hi havia un vidre enmig, però a banda i banda, des de situacions ben diferents, molta tristesa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s