Fer-nos grans

intergenerationalCada minut, cada hora, cada dia, cauen més granets de sorra en el nostre rellotge vital. Cada setmana, cada mes, cada any, som una mica més grans. El rellotge no s’atura. Fer-nos grans és natural. Tots volem arribar a vells tot i que ens ho mirem de reüll.

La joventut, mimada i que voldríem allargar eternament, és efímera, com totes les etapes que hem de viure. No té cap sentit passar de l’adolescència, de la joventut, a la vellesa. Hem d’assumir el procés de fer-nos adults i grans, no com una pèrdua, sinó com part d’un procés que com en totes les etapes tindrà avantatges i inconvenients. Ser i sentir-nos estimats, que formem part d’un col·lectiu, d’una societat, gaudir de prou salut i d’ingressos dignes ho faciliten.

Fer-nos grans hauria de ser sinònim de tenir temps per reflexionar, fruir d’un bon llibre, d’una bona música, d’un viatge, d’una companyia, de llargues converses amb amics i coneguts… Tenir el temps que no disposem les persones que treballem.

Amb la situació laboral actual però, per a moltes persones grans també és sinònim de tenir cura dels néts i nétes hores i més hores, fer la funció de pares-avis; amb la pressió d’educar uns infants que tot i ser el més estimat no són els seus i en una etapa en què el cos demana activitat i alhora descans.

Tot i així, com que la gent gran té molta marxa, molta empenta, i molta iniciativa troba la força i la il·lusió on no la trobaria un jove. Se les empesca per aconseguir que els néts i nétes siguin ben cuidats i a més educats i estimats. Aconsegueixen que els néts i nétes els adorin. Que vulguin que una vegada i altra els expliquin aquella història i aquella altra. Que siguin el seu referent per a moltes actituds per a i de la vida. Qui de nosaltres que ha tingut la sort de conèixer i compartir hores i dies amb els avis no els recorda amb estima, no n’aplica consells, advertiments i somriu.

Ahir vaig parlar amb unes persones del meu poble que es van fent grans, que ja són avis i àvies i amb ells vaig aprendre. Vaig aprendre que et pots fer gran tenint el cor i l’esperit jove. Que fer anys no vol dir matar il·lusions, sinó crear-ne de noves cada dia. Que la força no cal que sigui només corporal, que n’hi ha una altra que la compensa abastament: la força del proïsme. I, és clar, l’amor pel poble, per les persones i especialment per la família.

Ahir em vaig adonar que fer-se gran també és un regal a la nostra vida, sempre que com tots els regals, el sapiguem valorar i cuidar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s